Viure en clau de present no és fàcil. Les presses, les obligacions laborals, les pressions, tenir cura dels infants, dels avis, l’ angoixa pels exàmens, etc. ens ho poden impedir. Tot dependrà de la nostra actitud i de com enfoquem cadascuna d’ aquestes experiències o vivències.
La majoria de nosaltres no estem acostumats a viure plenament en el present, ja que no ens han ensenyat ni educat en aquesta disciplina, cosa que pot provocar certa resistència a aquesta pràctica. Així, viure en el present significa adonar-nos del que ens passa, pensem i sentim en el moment actual, en el mateix instant que succeeix. D’ altra banda, significa desfer-se dels fantasmes de passat i del futur, observant atentament totes les coses tal com es produeixen. La vida existeix en el moment present, ja que el passat ha passat i el futur encara ha d’ arribar.
Qualsevol activitat pot ser viscuda plenament en temps present, sempre que ens deixem sentir i ens adonem del que realitzem, sigui per exemple a l’ hora de cuinar un plat, de menjar, d’ estudiar, llegint, escrivint, practicant un esport, treballant, etc. El que passa és que la majoria de persones no actuen així ni fan cap tipus d’ exercici d’ autoobservació. Ens entreguem als nostres pensaments, a les nostres fantasies o imaginem el que ens queda per fer o el que hauríem de fer. En definitiva, no gaudim del moment present. Volent o sense voler ens despistem i ens descentrem, d’aquesta manera no ens deixem fluir en la plenitud del moment.
A més a més, adonar-nos del que ens passa, és un principi que igualment té a veure amb l’ experiència del aquí i l’ ara. És a dir, amb el viure conscient del lloc i de l’ espai on es desenvolupa l’ acció. Per exemple, si l’ acció és jugar a futbol, veure una pel·lícula , pintar, conduir, etc. ( = aquí) i amb el temps real que succeeix ( = ara).
Thich Nat Hanh, monjo budista vietnamita, poeta i activista per la pau, resumeix en una sola frase l’ essència de la pràctica budista: “aprendre a viure en el present” i manifesta que la vida només succeeix en el moment present, ja que el passat no existeix i el futur és una projecció i encara no ha arribat, i només en el present es pot trobar la pau i el despertar.
De vegades, quan pensem en el passat, podem experimentar sentiments de culpa, de vergonya, de ràbia, de felicitat, d’alegria, etc., tot recordant certes seqüències de la nostra vida; i en pensar en el futur, podem imaginar-lo acompanyat de sentiments ben diferents: desig, il·lusió, por, esperança, incertesa, etc. , vivències que s’ efectuen en clau de present, ja que a l’ hora de recordar un esdeveniment, activem un registre memorístic i ho fem des de l’ ara. El futur també és un ara imaginat o una projecció, i quan arriba esdevé un ara. Tot això ens indica que passat i futur no tenen realitat pròpia.Són conceptes de la nostra cultura per diferenciar el que vam pensar, fer o sentir del que ha de succeir. Per tant, des d’ aquesta prespectiva, tot esdevé en l’ aquí i en l’ ara.
D’ altra banda, la pràctica d’ una disciplina basada i centrada en el present s’ aplica com a tècnica en diferents teràpies psicològiques: en la Gestalt , en la teràpia corporal de Wilheim Reich, en la teràpia de grup de Bion, etc. I en tots els casos, l’ objectiu és donar al pacient els mitjans amb els quals pugui resoldre els seus problemes. I ho fa amb una eina important i fonamental : l’ autorecolzament.
Així, és important que el pacient s’ adoni en tot instant de si mateix , de les seves accions i del que li passa, ja que d’ aquesta manera aprèn a ser conscient i , mitjançant la teràpia, aprèn a viure en el present.
Menú
