Quan arriba el bon temps, té per costum els diumenges, asseure’s a la plaça de Cal Font de bon matí. No l’heu vista mai?
Normalment, porta una jaqueta prima de color carn. Una robeta que a mig dia, si fa sol, la plega damunt les faldilles amb precisió. Li agrada que no quedin plecs i l’allisa amb la punta dels dits. És una persona tan curiosa…
Polida. Amb el cabell canós, recollit al clatell i un floc grisós que li cau damunt un ull, insistentment. Un rínxol que ella s’entesta a retirar. Se’l torna a col·locar sense èxit, se’l treu de davant. Que graciosa està quan ho fa…
A vegades sembla que estigui abstreta, amb la mirada perduda. Però ella és allà, enmig de tothom i de ningú. S’asseu i prou. S’asseu i somriu. Sempre somriu.
Aquest dia no me’n vaig poder estar. Em vaig parar a la seva vora, a robar-li una mica d’allò que la fa estar tan pendent. El temps suficient fins que la meva impaciència, i la curiositat em van obligar a haver-la de tocar:
– Perdoni, què és el que fa?
I aleshores m’ho va dir.
Em va dir, que venia a plegar paraules.
Recollia les paraules que s’escapen o es llencen.
Paraules d’amant que cauen perquè pesen de vergonya abans d’arribar o bé es deixen anar a qualsevol racó, potser per por.
I també les paraules d’afecte que es rebutgen de males maneres.
I les que no s’acaben de dir. I les que es desfan per instants.
– Ui! Aquestes requereixen precisió, amb prou feines s’aprofiten! Em deia mentre arrufava el nas.
Però ella les plega, totes. Les paraules d’amor.
Paraules abandonades que confessa, tanta falta li fan per reparar un estrip que té entre l’estómac i el cor. Un foradet mancat de caliu que no acaba de farcir i repuntar mai.
Vet-ho aquí.
