La psicoteràpia d’orientació psicoanalítica, va ser fundada per Sigmund Freud a principis del segle XX, i es basa en l’exploració dels processos inconscients per comprendre i tractar els conflictes psicològics que afecten el benestar emocional i conductual de les persones. A diferència d’altres teràpies que s’enfoquen en el present i els comportaments observables, la psicoteràpia psicoanalítica dóna gran importància al passat, a les experiències primerenques de la infància i a com poden estar modelant el comportament actual de l’individu.

L’aparició d’aquesta psicoteràpia, es a dir de la psicoanàlisi, esdevé un veritable gir copernicà atès que fins aleshores, la consciència havia estat el centre de la persona humana i tot girava entorn seu. D’ençà dels descobriments de Sigmund Freud (1856-1939), metge, neuròleg i creador d’un nou esquema psicològic, la psicoanàlisi, l’ordre es capgira i la consciència gira també al voltant del veritable centre del psiquisme humà: l’inconscient, una revolució com la que va dur a terme Nicolau Copèrnic quan va argumentar que era la Terra la que girava al voltant del Sol.

Segons Sigmund Freud la paraula psicoanàlisi designa diversos aspectes:

• Un mètode d’investigació i anàlisi de certs processos mentals, pràcticament inaccessibles per a qualsevol altre camí.

• Una tècnica de tractament dels trastorns neuròtics basada en el mateix mètode d’investigació.

• Un nou corpus en el saber psicològic. És a dir: la formació d’una nova disciplina científica.

• L’estudi de l’inconscient.

Principis bàsics de la psicoteràpia d’orientació psicoanalítica

1. L’Inconscient:

Freud va postular que la ment humana està dividida en dos nivells: el conscient i l’inconscient. El conscient acull els pensaments i records dels que som conscients, mentre que l’inconscient guarda tot allò que reprimim o no som plenament conscients, com ara experiències traumàtiques, desitjos i conflictes. La psicoteràpia psicoanalítica cerca accedir al material inconscient per comprendre la seva influència en el comportament actual del pacient.

2. La Pulsió:

Freud també va proposar el concepte de pulsió, una força dinàmica que motiva el comportament humà. Les pulsions primàries, segons Freud, són la pulsió sexual (libido) i la pulsió agressiva (tanats). Aquestes pulsions busquen ser satisfetes, i si no es canalitzen adequadament, poden generar ansietat i conflictes interns.

3. Mecanismes de Defensa:

Per protegir-vos de l’ansietat i el malestar que poden generar les pulsions i les experiències traumàtiques, l’individu desenvolupa mecanismes de defensa. Aquests mecanismes són estratègies inconscients que distorsionen la realitat per fer-la més tolerable. Alguns mecanismes de defensa comuns són la negació, la repressió, la projecció, la introjecció, la retroflexió i la racionalització.

4. La Relació Terapèutica:

La relació entre el pacient i el terapeuta és un element important a la psicoteràpia psicoanalítica. Aquesta relació es coneix com a transferència, i es caracteritza per la transferència de sentiments, pensaments i fantasies que el pacient va experimentar originalment amb figures parentals o cuidadores cap al terapeuta. L’exploració de la transferència permet al pacient comprendre patrons relacionals repetitius i treballar en la resolució.

5. Interpretació:

El terapeuta psicoanalític utilitza la tècnica d’interpretació per ajudar el pacient a comprendre el significat dels seus pensaments, somnis, fantasies i comportaments, especialment pel que fa al material inconscient.

6. L’Objectiu:

L’objectiu final de la psicoteràpia psicoanalítica és que el pacient aconsegueixi un nivell més alt d’autoconeixement i comprensió dels seus processos interns. En accedir al material inconscient, resoldre conflictes del passat i modificar patrons de defensa disfuncionals, el pacient pot assolir més autonomia, millorar les seves relacions interpersonals i experimentar un benestar emocional més gran.