La teràpia cognitivo conductual (TCC) és un model de tractament que considera que els problemes psicològics són causats per creences disfuncionals apreses durant la infància i l’adolescència que provoquen emocions i conductes desadaptatives d’adult.Hi ha situacions objectives que desencadenen en els éssers humans ansietat, tristesa o enuig però no totes les persones les vivim igual. Per tant, el malestar no és la conseqüència directa de les situacions que ens passen, sinó de la manera com interpretem la realitat.La patologia o malaltia mental a la teràpia cognitiu conductual (TCC) ve donada per la manera distorsionada que tenim de percebre la realitat.

Des d’un punt de vista fenomenològic podem assenyalar les següents característiques de la TCC:

La TCC és un àmbit d’intervenció en salut, que treballa amb respostes físiques, emocionals, cognitives i conductuals desadaptades, de caràcter après. L’individu té responsabilitat en els processos que l’afecten i en pot exercir control.

Es caracteritza per ser una teràpia de temps limitat en comparació amb altres psicoteràpies a llarg termini.

Té una naturalesa educativa que pot ser més o menys explícita.

Té en essència un caràcter autoavaluador al llarg de tot el procés. 

Bases teòriques i metodològiques de la teràpia de conducta 

Els fonaments teòrics conductuals que van servir de base per al desenvolupament de la TCC van ser: la reflexologia i la lleis del condicionament clàssic, el connexionisme de Thorndike, el conductisme de Watson, Hull, Guthrie, Mowner i Tolman, i la contribució de Skinner i el anàlisi experimental de la conducta.

El conductisme 

El conductisme va sorgir al començament del s. XX com a oposició a la psicologia de la introspecció, dominant a l’època. Estudia la conducta i el comportament observable, i rebutja els conceptes relacionats amb la ment.

El seu impulsor, John B. Watson, va entendre la conducta com un conjunt de respostes originades per estímuls procedents de l’ambient.

Els seus conceptes bàsics són:

• L’estímul: és qualsevol senyal, informació o esdeveniment que produeix una reacció (resposta) d’un organisme.
• La resposta: és qualsevol conducta d’un organisme que sorgeix com a reacció a un estímul.
• El condicionament: és un tipus d’aprenentatge derivat de l’associació entre estímul i resposta.
• El reforç: és qualsevol conseqüència d’una conducta que augmenta la probabilitat que aquesta torni a donar-se.
• El càstig (l’oposat al reforç): és la conseqüència d’una conducta que disminueix la probabilitat que es torni a donar.

D’entre els seus representants, sobresurten John B. Watson, el seu impulsor, que considera que la psicologia només pot tractar allò observable: la conducta, sense tenir en compte els processos mentals. El seu objectiu era explicar com s’aprenen les diferents conductes i va desenvolupar el condicionament clàssic, la teoria de l’aprenentatge social, i Ivan Paulov, que parteix del condicionament clàssic basat en el model estímul-resposta (E-R). A diferència de Whatson, que experimentava amb persones, Paulov ho feia amb animals. La seva teoria es basa en l’aprenentatge condicionat, procés mitjançant el qual es produeix un canvi de conducta a través de l’associació d’estímuls. Defensa que les persones aprenem per associacions de coses agradables amb altres coses que, inicialment,no ho són, però que arriben a ser-ho per condicionament