A l’ Índia, hi havia dos gurus que tenien les seves escoles una a tocar de l’altre. Un dels gurus ja era vell, i l’altre era molt jove. El més jove havia estat alumne del més gran. Cada matí, tots dos impartien les seves ensenyances a les seves escoles. Cada matí s’aplegaven milers de persones que volien escoltar el guru més jove. I només una desena de persones escoltava la paraula del més vell.
Un dia, aquest va anar a trobar el guru més jove i li va dir :
-Puc fer-te una pregunta?
– És clar, mestre.
-Tu creus que tens més coneixements que jo ?
-No. Tot el que sé ho he après de tu, mestre- afirmà el més jove.
-Tu creus que ets més didàctic que jo ? – continuà preguntant el vell.
-No, no hi ha ningú més didàctic que tu mestre- respongué el més jove.
-Tu creus que la saviesa es pot aprendre als llibres, o amb l’estudi ?
-No, jo crec que la saviesa ve amb els anys i que només el temps i l’ experiència ens la poden donar.
– Així que creus que jo tinc més coneixements que tu- va dir el vell-, i també creus que sóc més hàbil que tu. Llavors no ho entenc : ¿ em pots explicar per què tu tens milers d’alumnes, i jo tot just en tinc una desena ?
El guru més jove va respondre :
-Potser es perquè a mi em sorprèn que vinguin, i a tu et sorprèn que no vinguin.
