Els alumnes assiris i babilonis no coneixien l’art d’aixecar la mà. Per exemple, el mestre explicava un problema i la classe no entenia ni un borrall i ja els hi hauria agradat demanar-li explicacions, però es que no podien, perquè l’art d’aixecar la mà, encara els era desconegut.
Va ser un petit egipci, qui va tenir la primera intuïció. El mestra deia alguna cosa, ell no hi va estar d’acord, i tot d’una el marrec egipci, va sentir l’impuls d’aixecar la mà per dir-ho. Se’l van mirar tots meravellats i escandalitzats, com dient:
“Què fa aquest ara? Que és boig?”
El petit egipci, va passar molta vergonya i, en comptes de dir que no hi estava d’acord, va fer veure que només volia gratar-se el cap.
Els alumnes grecs i romans, quan tenien algun comentari intel·ligent a dir, aixecaven el dit menut. El mestre, evidentment, ni se n’adonava i és per això que s’estaven tots callats.
En temps de Carlemany, la canalla anava a l’escola amb espasa. Quan volien fer alguna pregunta, el que alçaven era l’espasa. El mestre, pensant que el reptaven a un duel, desembeinava la seva, i així començaven els duels i les baralles dels vailets.
Avui dia això d’aixecar la mà, es fa a totes les escoles. Val a dir, però, que molts estudiants només l’aixequen, quan han d’anar al lavabo o per dir que el seu company de pupitre copia.
Aixecar la mà és un art que costa d’aprendre. Hi ha molta gent que no sap ni que existeix, i no alcen mai la mà ni una sola vegada en tota la vida, per dir el que pensen.
