¿Quin temps haurà de ser aqueix que esperes,
ja sense més present,
tot ell viscut en camps d’enyor i de memòria?
Temps solitari on fer recompte
de joventuts gastades, penediments, recança,
on barrejar les dades
i les xifres de tants anys,
com qui juga a cartes,
amb una baralla ja vella i marcada,
com qui mou els records, peces d’un escac
sobre el tauler buit,
quan ja s’ha acabat la partida
i hom sap ja els resultats.
No tindràs mai aqueix temps sense present,
ja només de records, sense esperança:
fins el darrer moment davant teu s’ha d’agitar
la grandiosa maquinària de la vida,
cels i llunes giraran sobre una pell
que, encara que gastada, esperarà amb deler
la tremolor del sol i la carícia.
