Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
——————————————————-
Comentaris : El poema parla dels exiliats que fugen de la guerra i se’n van a altres països on viure millor. Avui en dia, molta gent emigra del nostre país, en aquest cas fugint de la pobresa. Són gent normal, universitaris, gent de mitjana edat, etc que veuen un futur incert si es queden al territori. És una situació semblant a la que patien els que fugien de la guerra, cap a França. M’ha fet reflexionar de lo dur que deu ser emigrar del teu país i deixar-ho tot enrere.
